Celeste, Carolina, Álvaro. La Malva-Rosa.

Celeste, Carolina, Álvaro; Maribel, Carmen, María. Per als que creuen a la Sma Trinitat no podran mai gaudir del plaer de trobar les vostres mirades, les vostres paraules. No és cap misteri, sinò la realitat més meravellosa i més real. Els fallers gaudeixen aquests dies del premi al seu treball del tot l'any. Jo gaudeix del treball de tota una vida amb les vostres mirades. Digues una poesia. I me vaig trobar davant del misteri de l'amor de Beatriu i Dante. I jo no sé si hi era Beatriu o Dante de tant fos que estava sota la mirada d'aquells ulls bestialment infantils, inocents, purs. Tant hi eren que me transformàvem a mí mateix en allò més bestialement infantil, inocent i pur que mai havia somniat.
El gos de veí m'ha trastornat la son. M'he hagut de rendir. I claudicar en el meu treball de delcamació poètica. No me trobava en condicions. El cap no me funcionava. No me concentrava. A la fí més café del que cal. La moguda a l'ambulatori-Hospital Arnau. El gos contuinua lladrant. Eixe Roberto és un 'sinverguenza', me diu la mare de Maria Francisca. Jo m'en vaig a dormir amb la tenda de camping al camp de taronger. Aixó és una qüestió de conviovència i protocol de sorolls municipal. No s'ha d'anar al jujgat. L'Audiència Provincial de Barcelona ha condemnat l'ama d'un pub a cinc anys de prissió. Diuen que s'ha fet justícia. Ningú diu ni pregunta a quin preu. He de passar a pregunta lo de la televisió per PC Box. M'acabe de despertar. No vaig a parlar amb l'alcalde del soroll del gos del veí. No fins que acaben les falles. Me confondria involuntàriament. Cada volta que lladra m'equivoque. Me sobresalte. Pensaria que estic parlant-le del soroll insoportable de les falles. Ningú pot dormir aquest dies. Si continua lladrant hauré de sortir de casa. No el puc soportar. El dia 23 aniré a la psiquiatra per obtindre un part de lesions psíquiques i presentar la denúncia. Cada lladrit és un sobre salt. Estava molt preparat amb poesies noves. Inclús “La sangre derramada” de García-Lorca de motiu taurí. Aquestes festes exciten molt la gent. No hi ha ambient poètic. La preparació però queda. Vaig formant un petit repertori variat i molt sugerent. El públic vindrá després. No sóc capaç de craer l'ambent poètic. Perquè el poeta no té la força suficient. No hi és capaç de crear del no res l'acció dramàtica que deixe tothom emmidit, amb els ulls i els oíts. I tot ben obert. No hi ha prou poeta. Faig bé en reconèixer-lo però i saber esperar. El públic és tremendament intuitiu. De seguida capta quan l'ambient es superior al poeta. I la sensació de fracàs hi és inevitable. I és molest. Estic fent un suc de peix. Aquesta nit sortiré per Burjassot. Amb el poeta de Burjassot. Glòria és una mirada tendríssima. Vito. Sandro. Silicians deliciosos. Antics grecs. La magna Grècia. Més Grècia que Grècia. Palermo. Siracusa. L'origen de la filosofia. De la nostra cultura. He de soportar-lo. Me provoca tanmateix unes tensions que me lleven flexibilitat i habilitat poètica. Continue confeccionant el meu pasaport al món. L'equipatge més lleuger. La poesia. Doblers més fàcils que amb la pintura. Molt menys però més fàcils. Diaris. Molt pràctic. Poesia també en anglés i italià. Vull ser més fort que el gos però no sé si podré. De vegades pense que l'espanten a posta per fer-lo lladrar i molestar-me. No és probable. Tampoc imposible. Hi gent molt boja. I molt cabrona. Hi ha petardos per tot arreu. A totes hores. Celeste. Maribel. Beatriu. Dante i jo. S'ha tornat fred. Març. Comença l'any. Tot s'hi cremará el 19. Per començar de nou. Tot hi será perdonat. Li donarem una altra oportunitat a l'Amor. Cada any. Una de nova. Començarem de cero. Andrea filleta tu també est un sol. Malgrats que no somrius. Perqué la teua abuela és un sol. I la teua mare és un sol. No somrius, al menys per a mí. An iria pujar aquest blog i mirar l'e-mail. Fa molt de fred però. Demá será un altre dia.
Maribel tu no has perdut els teus pares. Hi ha molts que ha perdut els pseus pares. Jo he perdut els meus pares. No me parle amb ells. No hem estat prou intel?ligent i s'ha produït la ruptura. A tú se t'han mort els teus pares. No digues que els has perdut però. Pense amb la metalitat dels faraons. Ells s'hi varen fer construir grans piràmides al voltant dels seus cosos per assegurar-s'hi l'eterenitat. Molts s'hi fan en vida grans monuments literaris, estètics o professionals per assegurar-s'hi el pas a la història. Però això está passat de moda fa molts anys. La moda de la piràmide. Encara hi ha que la seguerixen. Però són minoria. La majoria comprenen que no hi ha més gran piràmide, ni més acollidora que la que s'hi pot bastir al fons del teu cor. I quan ho penses és molt fàcil d'entendre. I tothom ho comprén de seguida. Això, però no hi és negoci per ningú. Ningú fa caixa amb això. Ningú t'ho recomanará. La veritat no te la recomanará ningú perqué ningú fa caixa amb la veritat. Amb mitges veritats i mitges mentides sí. I la veritat és que els teus pares estan al fons del teu cor més vius que quan eren en vida. No digues que els has perdut. El cos és una rampa de llançament, Maribel. No és un estorb. Ni està contrapossat a l'ànima. Ha d'ésser fort i el més bell posible. I això es tot. Si no és fort ni bell no importa sempre que siga el més fort i bell posible. Perqué és la rampa de llançament per situar l'ànima - o l'esperit o com vulgues anomenar-lo -, en òrbita. Quan moriren el cossos dels teus pares les seues ànimes foren llançades a l'infinit i al fon del teu cor alhora. Potser perqué l'infinit i etern és al fons del teu cor. Així m'ho sembla a mí.