Dia Internacional de la Poesia i el mestisatge.

Dia plàcid. Saboretjant un triumf. Un dia Internacional de la Poesia i un Dia Internacional de la Interracialitat que concorregueren benèfics dissabte propassat. Estic pletòric. El gos continua lladrant. El sobresalt s'ha transformat en un dolor punçant pericardial que els metges no consideren important perqué a l'electro no apareix res. També s'ha somatitzat a un dolor de cap. No molt fort però molest. Quan vull descansar més enllà de les 5/6 del matí he d'agarrar la tenda i anarm'en a l'hort de tarongers. Allà també passetjen els gossos i lladren però de 7 a 8 del matí. El dolor pericardial s'hi transforma en puntxaes que sembla que van de davant cap darrere. De vegades fortes. Els metges diuen que no surt res a l'electrocardiogama. No m'avisen que hi ha una Unitat de la son. No m'avisen dels riscos d'una exposició perllongada a aquests estímuls-sobresalts. Avisen una parella de la Guardia Civil. Estic a l'Arnau de Vilanova amb una crisi d'ansietat. Primer m'atengueren a l'ambulatori. 19 de màxima de tensió. “Tómese estas dos pastillitas.” En el informe diu “refiere que el perro de un vecino no le deja dormir.” No diu que aquest incident se perllonga durant dos messos. No diu que fa dos dies he anat al servei de salut per la mateixa raó. La parella de la Guardia Civil no diu res. Estan al costat del metge com protegint-lo. No fan cap gest ni intenció de res. Segurament esperen l'ocasió per actuar. Per tirar-se damunt d'un malat amb una crisi d'ansietat. A Garzón segurament no els hi posarien. No m'importa massa. Davant d'ells dic que he estat dos messos esperant l'actuació de la Policia Municipal o de la Guardia Civil, - ni s'immuten -, per impedir l'actuació molesta del gos i l'aviram del veí. No reaccionen. No han vingut per solucionar-me el problema a mi sinò el del doctor. Recorden de Caravaca. La Guardia Civil surt més barata. Una parella de Guardia Civil, pobrets, no cobra ni la mitat que un psicòleg. I ahi estan com dos pasmarotes. Esperant que jo me propasse. Ignoren que estic sota els efectes d'una crisi d'ansietat i que estic medicat. S'els pot dir fills de puta? no als guardia civils, clar sinò als metges. Lo de Caravaca no, clar. Jo no, algún altre però sí. És perillòs jugar amb la salut. Un metge deshumanitzat és un monstre molt més perillós que l'assassí de Caravaca. És un assassí científic, estil nazi. I que treballa tots el dies. O fa guardies de 24 hores. És legal però, com els nazis. Hi ha molt aturat. Molt jubilat amb una pagueta de 500€ que no troba residència i estaria encantat d'acabar els seus dies contant batalletes i donant consells als deliqüents més joves en la pressó. Demá tinc la consulta amb la psiquiatra per continuar el tractament de l'ansietat i els trastorns del somni. Ací diguem, xicotet. Jo és que vinc de Mallorca, senyora. Allí diguem petit. Sóc naixcut aquí. Sóc valencià. Tanmbé puc dit xicotet. Gràcies Mario pel teu públic, deliciosament teu. Perqué estan com a sa casa. Com a sa casa de cadascún. Com als racons de casa seua. No els agrada estar al mig. Al bell mig, com el poeta. Que a triat estar al mig i rebre per tots els costats. «Asumiràs la veu d'un poble», (Propietats de la Pena, Vicent Andrés Estellés) Te podría dar un infarto recitando. «Et seguirà una polseguera.?»(Propietats de la Pena, Vicent Andrés Estellés). El gos, els gossos continuen lladrant. He posat la ràdio una mica forta. Algún altre veí protestará ara. Hi ha música de pel·lícula. M'encanta posar jo la imatge. Que em donen coses a meitat. Jo les complete. A la meua manera. M'agrada veure les pel·lícules començades. Les arregle jo a la meua manera. Millors que l'original. Al menys per a mí. És un joc divertit. No m'agraden els escacs. Hi és tot massa previsible. Massa lògic. Dime algo sobre Hume. Mañana me examino. Gràcies pel teu públic Mario. Gràcies Capdepera. Quina África! Quina Glòria! Quines joies! Mmmmmm... qué estic agraït! M'agrada que li falte algo. M'agrada la gent amb defecte. Algun temps he pensat que era una obsesió fraudulenta. M'agrada la gent amb algun problemeta mental, amb cadireta de rodes, amb alguna minusvalia, els cecs. De vegades he pensat algun pic en algun trastorn psicològic, - la necessitat de l'acomplexat de sentir-se superior -. Però no. He anant descobrint que la gent amb defecte és molt més humana i sensible. Han patit més incomprensió i soledat que els de producció standard. Aborresc la producció estandard. Són més humans. També són més desconfiats. Aquest que voldrá de mí, pobra de mí! I això fa la relació molt difícil, de vegades imposible. Especialment amb els cecs. Me sap greu dir-ho però mentalment pense que són els més discapacitats. Tinc un cas en la família. Potser alguns seran immensament intel·ligents. No els he conegut però.