dimarts, 4 de novembre de 2008

dilluns, 3 de novembre de 2008.

dilluns, 3 de novembre de 2008.
Resulta demagògic dir que el 97% del gast universitari italià s'en va en sous? Això diu l'Unità, 03.11.2008, p. 13.
Me quede en ganes de dir moltes coses. Amb portatil i tot.
Ahir va fer aigües la sessió musical de l'Alba-Arci. Una qüestió de voluntariat. El Matteo no va complir. Ens deixà esperant i esperant. Posà un CD de música seudo-budista i s'hi quedà tan tranquil. Incovenients dels actes gratuïts. No s'hi pot reclamar la devolució del ticket. No sé qué pensar.
No vull imaginar que les coses van més enllà. Que s'hi tracta d'alguna cosa més. M'explicaré.
El diumenge 26.10, després de la primera sessió musical 'm'esperàven' al lloc on vaig usualment a carregar el portàtil. I dic m'esperàven perqué sense venir a conter uns paquistanis me feren algo així així com una entrevista sobre la meua situació familiar. He viatjat molt i puc assegurar que les converses casuals amb la gent que te trobes no va per ahí: que si la familia. Que si els meus fills. Que si els meus pares...Hi eren dos. Un portava la veu cantant, l'altre feia de comparsa. No sé si no entenia l'anglés dolent que parlaven o s'en feia el tonto. Jo per suposat contava el me donava la gana : res a veure amb la realitat.
Ahir, l'entrevista s'hi va repetir. Però aquesta vegada ja a dintre del local del'Alba-Arci, c/ Delle Belle Torri, 8. Després de fer temps, - quasi una hora -. Fent tertulia. Jugant al Capo Nero, - joc de cartes que se fan parelles i hi ha el capo nero que el que l'agafa perd -. Etc, etc. Aleshores aparegué 'l'entrevistador familiar'. Que com has deixat la família a l'Espagna. Que si els teus fills. Que si els teus genitori...M'entraren ganes de...Bo.
No vull imaginar que hi ha algun grup pseudomafiòs que vol fer-s'hi notar. Com diguent per lluny que t'en vages nosaltres estarem sempre vora teu. Per recorda-te que has pecat. Que has estat un mal pare. Que t'has equivocat.
Fills meus. Si sou volsaltres els fills meus. Sou vosaltres els que aneu rere meu. Tot portant-me la cola del vestit de novia. Com vaig a fugir de res! Tot el contrari! El meu és un viatge de recuperació del temps perdut. Un viatge de Renaixement. I una epifania-blogspot!!
Gràcies de nou internet que fas llum i fas fòra les tenebres. “Fomentare i timori é un gioco antico.”Fiorella Mannoia. L'Unità, 04,11,2008, p. 43.
Aquest matí li he salvatge al primer italià. O millor dit, he dit per primera vegada salvatge a un italiá. Estava fent fotos vora una entrada bellament enreixada i el gos no parava. Ha sortit la senyora. Ha sortit el senyor. I el gos cada pic més fiero i lladrant. M'he dirigit al senyor de la casa. Sense dir nulla. Ell ho ha entés molt bé. La sitiuació no podia ser més clarivident. I se n'anava. Li he cridat : selvatico!. No al gos, clar. A l'amo. La situació a l'Alba-Arci no podia estar més clara, igualment. Hi ha algú/alguns/algunes que volen recordar-me els meus deures paterno filials quan tracte de fer alguna acció humanitària. Val a dir que volen barretjar la meua vida privada amb la vida pública. Res més barroer. Jugar sucio se diu això.
El cas és que ja no hi ha familia. Ni fills. Els pobres deixaren d'existir fa anys per a mi. Un ja no podrá tornar mai més. Ell és el que més a prop está del meu cor, contradictòriament. El record que em fa mal tots els dies. El mal que adore i que vull que siga més gran cada dia, - no et preocupes, ja voràs com te pasará...-.
El mal que em fa la seua absència, que és la bogeria que més m'estime. El que me queda d'ell.
Els altres podran tornar qualque dia si el cap els deixa un moment de claror. Però no com a carn de canó. Projectils han estat fa temps en mans indecoroses. I ha esclatat.
Qué fàcil és convertir els joves en projectils!
Per als seus pares, amb una mica de demagogia...facilísim!
I després catana i tente tieso.
O j”(...)jove normalísim i treballador a una fábrica a Prato-Itàlia mata els seus pares(...) i desprès crida la policia diguent a a fet una bestiesa...
El projectil per al pare és més facil encara si confecciona l'enginy la mare, o d'altres..també interessats. Deconstructing Harry. Després explosionen. És molt antic.
-No teniu enemic, em sap greu. Jo vos torne un i altre pic la ma estesa. Insistiu però, inutilment. M'aparteu de l'acció solidària que desitje i que he fet malgrat vosaltres.
O tot simplement me voleu fer fora de la pau. Me sap greu però no. No estic per la labor. Voleu que deixe el Gandhi per abraçar el Che. I no. No estic per la labor. Estic per la labor de la pau. I ja sóc una mica gran per canviar. 58 anys. Oi?
Deixem passar el temps i més coses més clares. Voluntariat frustrat a l'ONCE espanyola. A la Creu Rotja espanyola. El Curs de Protecció Civil a Binissalem-Mallorca, l'any propassat. Me sap greu, no tinc remei...!
Deixeu que passe el temps..i tindreu les coses més clares. Voleu jugar a inquisidors a destemps? O al Capitan Trueno? Res com el temps per resoldre aquests enredos. No hi ha pressa. Tenim tot els temps del món. Hi ha tot el temps del món per a les coses que, en realitat, no succeixen.
Res m'agrada tant com el iogurt fresquet, amb sabor a fruites dels bosc, -- també natural -. Aquí va barat. La mala llet hi és el que més abunda, per tot arreu. També a Itàlia. Hi ha algú interessat en qué tinga un conciència clara de la meua maldat? Una jilipuertas em digué fa temps a Binissalem si me considerava alguna cosa així com un model...Vivir para ver. Això, la història de la primera pedra.
Me fa unes coses la panxa. El salmó fumejat devia estar passat. Està fent molta calor aquest hivern. Especialment a l'Itàlia. Un hiver d'ensomni per anar de camping.
Qué passa a Parma amb Corregio?