divendres, 14 de novembre de 2004

L'estat ajuda a morir dignament però no vivir dignament. “La natura faccia il suo corso”. Renunciem a la qualitat humana quan interessa. S'ha d'economitzar en temps de crisi. Perqué no deixr-la viure com un vegetal. A mi m'agrada més que matar-la com un animal. Aquest no és el multimilionari que me sembla. Tot el que porta és fals. La finanza fa piazza pulita. El que vulga un Rolex haurá de paga els 400€. No sé com tinc el cap. Com si m'afectara aquest vent de llevant. Sec. Que ve de terra endins. No me fa efecte el cafe. Me trobe tanmateix a gust. Relaxat. Sense ioga. Més aviat, perro. Quina gosera! ...podíem dir. Ha sortit el primer dia de sol, -una mica - de la setmana. No he estudiat. No he anat a la Biblio. Faltaria més. He sortit a caminar. A pasetjar-me el Monte Pisano. A contemplar la llanura de Pisa amb la piazza dei Miracoli lluny i al fons una franja petita de mar. Des de la montanya. M'agrada aquesta perspectiva. Un dels centres artístics més importants del món.Ara esic a l'hora de sànscrit. Me relaxa Asciano. Me coloca. Me deixe els sànscrit per demá. O per al diumenge. Vull aprofitar la gossera. Aquesta setmana ha estat dura. Pluja intensa que no me deixava més alternativa que la biblio. He acabt dels espais tancats fins al gorro. I desprès de seguida a cercar un racó cobert per passar la nit. Sense poder passetjar ni una mica. Els aparcaments dels grans edificis ténen uns espais coberts magnífics. Sempre hi ha algun lloc buit. Sempre pot tornar a aparcar a les dotze de la nit i pergar-te el susto de la teua vida. Confie que el que siga no entre massa fort i passe per damunt la tenda de campanya. De cualsevol manera preferesc aquest risc que el dels jovens borratxos. Els molt valents s'ensanyen amb els captaires i sense sostre. Com a BCN. Han estat condemnats els autors d'aquella mort gravada. Una dona a un caixer. Com jo he dormit a Mallorca tantíssimes vegades. He tingut sort. Només una cadena de moto me va golpejar tirada des de dalt. A Palma de Mallorca. Segurament vaig ser jo la víctima triada pel jove que havia sofert el robatori de la seua moto. Pobrets meus! Podia ser el meu fill. He posat a assecar tots els dibuixos i papers. Han passat pel meu campament i s'han portat el paraigües. Claus de la tenda. Quina història! Segurament algú ha pensat que ja m'havia anat. No hi era la tenda. Per lo manco quatre dies. Ara el pobre presunte lladre resulta que és ell la víctima. Quan veja la tenda no sé que pensará : tierra trágame. Aquí está el pintor de nou. Maldita siga! No s'hi havia anat! Un café machiatto. Com m'ho encerta la Sarah! M'he despabilar! Són les vuit del vespre! Aquesta nit va gelar bné vorem que passa. Igual tinc que alçar-me i fer marxa nocturna per no gelar-me. He de mirar el sac nou. Aquí no hi ha tenda de segona ma. Tindré que anar a Firenze. O cercar aquí el Decatlon. Amb el ticket del tren igual me puc comprar el sac nou. I aquí se m'acaba el mes. És qüestió de pocs dies. Però en pocs dies, - en poques nits -, me puc quedar com un congelat de Pescanova. Tornem al sànscrit. Vull fer-me la classe avui. I descansar de veres el cap de setmana. I després la hora de dibuix. El dibuix igual me'l deixe per a demá i el diumenge. Si surt el sol...Se m'estan assecant bé els dibuixos. La roba está tota seca. Me la vaig trobar tota mullada per damunt de l'herba. No estava tacada però. S'ha assecat. Olora bé. Ja está ordenada de nou dintre la tenda. Tot torna a la normalitat. Sempre torna tot a la normalitat. Hi és com la força gravitatòria la normalitat. He estat xarrant d'amor amb un italiá. Li he dit que els italians són seductors. Saben com tractar les dones. El coit italiá. La madona. Nosaltres no som seductors. Hem de confeccionar més racionalment la conquesta. L'italià pot fer el que li done la gana. Hi ś un mestre. Li sobren recursos instintivament. Fins el Berlusconi és un seductor. Qualsevol tonteria resulta en un italià. Deixa de ser una tonteria. I s'hi transforma en una gràcia seductora i en una risa. Els ibèrics són més burdos. Me feia molta gràcia aixó de qué els italians i els espanyols. Quan vaig tornar de Venècia al 92 deia que se semblen a nosaltres com nosaltres se semblem als gitans. Val a dir res. No cerc en les races. L'italià però conforma una raça. Evidentment no se n'adonen. Perderia la gràcia. D'aquestes coses. Les més importants, no s'hi pot tindre consciència. És instintiu. I és que la barretja cètica-grega que va cuallar a l'Etruria va ser explosiva. La Magna Grècia. La Vera Grècia. Els amos de la mar. Jo sóc etrusc, la raça maleïda...(Vicent Andrés Estellés). Torne al sànscrit. ara sí. Se m'acosta Vila-Joisa. Ell no s'adona amb la gràcia que sona als seus llavis el nom d'aquesta localitat alacantina. Benidorm ja sona igual. Com sona la Vila-Joisa en italià. Me picava el cul cosa mala. Pensava que se m'havia quedat algo a dintre del pantaló després d'agaxar-me per cagar. Alguna herba. Com picava. M'hi baixat els pantalons a un altre racó. No hi havia res. Una planta. Ortigues? Jo crec que na Joana m'ha fet a fòra de sa casa per alguna cosa important. alguna cosa de la que no sóc conscient. Alguna història que me passa desapercebuda però que a Binissalem hi és greu. I no és la denuncia per malversació contra el batle a causa del premis de pintura que no garanteixen l'anonimat. És algo més. El temps parlará. El temps vola. Especialment amb Ryanair. Ara sí me pose amb el sànscrit. Singular, Dual i Plural. Qué sentit tindrá el modo Dual. S'hoi refereix a els dos, - ells els dos -. I s'hi mereixen tot una forma verbal per expresar qu es'hi tracta de dos. No més de un, com plural. sinò més d'un però no tres ni quatre. Dos. Només Dos. Dual dvi-vacana. Dvi-Dual. Ténenque mullar-se per que le dedique una estona. Quins dibuixos els de les escultures de ”Rodin en Palma”. Rodin i jo.