dissabte, 20.12.2008.

No he pogut anar a la Índia de l'IVAM. He preferit la sessió de sànscrit: la Índia al cor. I el ioga : la Índia a la ment. Avui m'entregue a la poesia. Com feia temps que no el feia. Tota nua. A soles ella i jo. Amb intimitat. amb la intimitat que no vol l'Estat. M'entregue amb Vicent Andrès Estellès. Tots tres. Ahir l'Ollé presentá Coral Romput al Tívoli. Com te massacren Vicent. Però han fet un poble que no te voldria com ets. Per això t'han de canviar a tú també. No ho fan amb mala idea. Ho fan amb la mateixa estima que jo te conserve autèntic. Perquè jo no he canviat. Però això no compta. Continua a dalt de la columna. Amb la visió sagrada de l'entorn. Com Simó el Estagirita, (comprovar). estic fent una presentació per que m'acompanye a les actuacions. En principi, me dona seguretat. I puc afegir després música, videos i lo que me done la gana. Tot sincronitzat, - computeritzat...- . Tranquils, en quant estiga presentable la pujaré al blog. De moment s'heu de conformar amb aquesta :

Me cagon en mis putos padres!
No me lo puedo creer!
Todo lo hacen por mi bien
y no paran de joder!

Demá més...
No puc estaviar però un record al Festival Internacional de Teatre de Manacor. Allà vaig conèixer la verdadera cara de la cultura oficial. El veritable rebuig de la cultura oficial envers tot allò que no estiga etiquetat, amb informació acurada de l'origen, importador i data de caducitat. No val producte a granel. Llet sense pasturitzar i homogeneitzar. I la mala llet dels protagonistes, que han vist a tants caure a la cuneta sense moure un dit.Ovidi. Bauçà, - aquell manobra a Binissalem deia que parlabes com des d'un pedestal...- .D'ençà 100 anys te faran un homentage faraònic. I els organitzadors se cagaran una vegada més en la teua memòria. La meua memòria ja treballa per a tú, Vicent Andrès. Com calfa el sol de Burjassot a Benimàmet.
No puc amb l'Estellès de “Res no m'agrada tant...

Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.


cante llavors distret, i raone amb l'oli cru i els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,
més no massa torrat, que el desgracia,
sino amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal,
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té la sal i ha agafat una sabor del pimentó torrat,
després en un pessic,
amb el dit gros i el dit índex, amb un tros de pà,
agafe un tros de pimentó i l'enlaire, àvidament,
eucarísticament,

me'l mire en l'aire.
de vegades aplegue a l'èxtasi, a l'orgasme,

Cloc els ulls i me'l fot.”

He perdut molta musicalitat en el llenguatge. Mare de Déu Senyor! Quina veu! Quina modulació! No me puc posar en la pell de l'Estellés sensual, llatí, gastronòmicament mediterrani. Tinc aquesta sensualitat una mica atrofiada. Recorde la gastronomia dels últims 4 messos. Recorde el plat de ravioli fred Tot d'una. No hi ha molta varietat. No me resullta fàcil. Més exactament : és de pena. Estic per abandonar o canviar de poesia. Me decideix per memoritzar. Declamaré després. M'he tumbat i m'he quedat roque. No entre en el caliu poètic. Estic fred. Il·lusionat però fred. Comprenc la frigidessa. Voler i no poder. Insistesc. No s'hi pot aplegar a la poesia com a qualsevol cosa. Llegar y besar el santo. Me trobe amb mi mateix. Descobreix la meua tristessa. La meua solitut. No puc començar amb la poesia com a qualsevol cosa. Vicent tu ho sap. La poesia no és qualsevol cosa. Encara que amb tu ho sembla. He fracasat amb Dante. Volia recitar Dante als cafetons de Pisa, de Florència. Dante se m'ha revelat però un misteri. Tu, Vicent, ets del meu poble. Son amics de fa temps. Qué passa ara. Qué no vols? He fet neta la casa. He comprat cervessa i tovalloles noves de color. I ví negre. Sí encara falta molt. Ja ho sé. Però jo mai podré tenir tot en ordre. Sempre haurà un lloc desordenat a l'entrada de la llibertat. D'això que no puc desitjar perqué és demasiado para mi cuerpo. Dante se m'escapa entre les mans. Tornaré però. Millor preparat. Tu ets del meu poble. El fill del forner. Gràcies Vicent. Són les deu manco deu minuts i ja he començat a entrar en poesia. M'ha resultat difícil trobar el punt de sintonia. Potser no he triat la poesia adecuada. Me cagon en mis putos padres m'agrada més. Res no m'agrada tant. La he transformat en un cant al cos que desitge. Li he posat la música dels amants. La carn vol carn. He hagut de sortir de la gastronomia. He perdut cultura gastronòmica. He perdut cultura cercant a Dante i a Michelangelo. He menjat molta merda. M'ha resultat més el producte de la vida salvatge amb la naturalesa. La lluita per la supervivència del dia a dia. Lluny dels plaers de la taula. Tinc que evocar els plaers del llit. D'un cos de puta*. D'una mirada de puta*. D'una nit amb una puta*. Enramar d'oli cru un cos de puta*. Menjar-m'ho a tires un conyo, - perdò però cony no me'n surt -, de puta*. Enalairar-lo àvidament. Eucarísticament, un cul de puta*. Perdona'm Vicent, però el pimento torrat. A mí tant s'hi val. No m'emociona. No em fa res. Ara res no m'agrada tant com un cos de puta*
Puta*:Disculpeu-me les putes. mai m'agradat pagar pel sexe. El respecte com el negoci més antic i més sagrat del món. En realitat, el que no tinc son els doblers per pagar-me la prostitució de superluxe. No és pagar realment, S'ha de pagar per una contraprestació. Per un servei. No és humillant. L'humillant é demanar a una dona qualsevol que soiga una puta. Això li agradaria però. No és normal. Sexe i perversio estan molt a prop. S'ha de tindre però una gran cultura i un gran domini del propi cos-sexe per no resultar un porc. Per això he cercar putetes.Quan estic com ara. Vull dir, dones que cerquen una polla. I punt. Normalment això no me resulta. No sóc home objecte. Encara que voldria no puc. Me repugna la idea de si te he visto no me acuerdo. Això és : més que pagar. La màquina. Aquesta poesia és però per a un amor de puta. Un amor de menjar-m'ho tot. Fer un rot i si te he visto ne me acuerdo. Perqué no fer una paella mixta de sexe de tant en tant? Perqué no? Tanmateix no me resulta. Tot queda en la mala llet amb que agarre després el cos que vull. El cos d'una dòna que m'interessa. Els seus olors. Els seus líquids. Les seues fantasies. Si no aplega, “pitjor per a mi (...)” (Mª del Mar Bonet). Con tres heridas llego, la de la vida, la del amor, la de la muerte. Benimàmet apesta a facherio, - no m'enganya l'olfate : m'he criat entre fatxes -. Fatxes,però progresistes, - cults -, com a Florència. Quasi diriem fatxes del PSOE. All final he entrat. M'ha obert la porta la poesia. He dialogat amb l'Estellés. Eren les 23,00h. Déu n'hi do! Tot el vespre tocant a la porta. Set hores cercant la clau. He possat en barxa el tocadisc de fa vint anys. He posat el disc LP de Leonard Cohen el primer. El tenia sempre damunt. El més deteriorat. El més jueu. Després una altra americana. La que canta a la vida que me ha dado tanto. La de Padre no me arrepiento. La més gran. Ja puc gravar al portàtil. amb el micro sona millor i la musica de fons. Wow! amb la informàtica. Potser la clau m'ha obert a mi. M'agrada veure com s'hi posa el sol per la mar a Mallorca.