dilluns, 15 de desembre de 2008

divendres,12.12.2008

Sciopero Generale convacada pel CGIL. Un globo sonda fa un mes. El resultat positiu. A guanyat la vaga general. Estic a Asciano. Sense Tizians ni imatges renaixentistes. A un dia de tornar a casa. Desprès de dos mesos de mal dormir i mal menjar. Aquests dos mesos han estat més durs que els de l'estiu del'any passat. Aa l'estiu tothom viu. I amb robatori de tot : tenda de campnya, sac de dormir, roba d'abric que jo, - infeliç -, vaig deixar malament amagada al costat del cementiri de san Miniato. El pijtor: un polo roig, reliquia del meu fill. Boig de mi encara me fixe pe4r si el veu abrigant algun cos aliè. El compraria de nou. Pagaria per ell. Ho explicaria. Era del meu fill Nacho. Que la vida li va negar el seu alé als 18 anys. És l'únic que em queda d'ell. Tota la resta está a dintre el cor. Calfant-lo i donant-li vida. I dolor, que és el mateix. No sé on s'hi fa la mani aquest vespre. M'agradari anar-hi. He optat per la vaga general. I per la mani. No soc de manis. No m'agraden les aglomeracions. No m'agrada sentir-me masa. Me sent masa molt a sovint. A la vaga general, però no m'importa tant sentir-me masa. Aprofite per clasificar les fotos. Igual demà les puc pujar a la Biblio Provinziale. Abans d'anar a l'aeroport. Necessite els 1,6 Gb que m'ocupen. No para de ploure. L'Arno está al nivell d'alerta 3 a Firenze.(pujar foto).

dissabte, 13.12.2008

Avui a VLC. Estic a la Biblioteca Provinziale apurant les últimes hores d'estància a l'Itàlia. Aprofite per pujar amb el Picassa l'última remesa de fotografies. Ahir el bus me deixà en terra. Tornada a peu a Asciano, 7 km. Fèia bon temps. Una mala passada. Coses que passen a l'Itàlia. Va accelerar en veure'm a la fermata. No vull afegir res que desprès tot se sap. Pense que sóc objectiu d'alguns. És fàcil imaginar. Sóc un peça fàcil. Adèu. Però tornaré. Estic molt feble de menjar malament quatre dies. Vaig sortir de l'albergo amb diarrea. També hi és fàcil imaginar. Són molt confiats. No ténen por de res. Infravaloren. No me tenc dempeus. La kk te un color blanquinòs lleig del tot. Sembla com si estiguera tocat del fetge, - que no estic, sinò sí que me hauríem d'arreplegar a troços -. Això s'acaba. Són les 13h ara matiex estic cap l'aeroport. No m'agrada acomiadar-me així e les coses que m'estime. Quasi sense poder fer un somriure. Així però viuen molts italians. He fet el turisme total que volia o no? M'he topetat amb la má negra. I m'ha fet mal. Jesuíticament. Sense deixar empemtes. Sense que puga quasi identificar l'agressió. Sense que puga posar en marxa les defenses mentals. Sense que en cap moment te trobes agredit. Si pot ser és millor així. Més Maquivelo. Que no s'hi puga demostrar res. El pitjor enemic el tenim dintre cadascú. Només cal posar-lo en marxa. No m'ha llevat la pau però. Això és el pitjor. Ha faltat poc però. A la parada de l'autobus. M'estime més el paraigues que me recordará Firenze. Ahi me va sentar tot malament. M'hi vaig confiar. Pà sicilià amb fromatge President ala! Com si res. Me cague'n deneu! Podria estar molt més millor. Ja me conec : m'agrada celebrar les victòries massa prompte. Són les 18,18h a l'aeroport a punt d'embarcar me volien cobrar 15€ per cada kilo de més en total 6x15. Ni parlar. He llevat la tresta a una bolsa que portava miraculosament de repuesto. Enrica Guidato diu “Remember hat a good hell can make a woman feel more powerfull, sensual and graceful all at the same time.”The Fiorentine”, any4 n21,. p.20.