dilluns, 15.12.2008.

No me sap greu haber-me gastat 50€ per anticipar cinc dies el retorn a casa. Ahir diumenge encara vaig menjar com si estigués a fòra. Res a casa. Vaig aplegar tard. Tot tancat. Avui el primer menjar casolá des de setembre. Se diu prompte. No me sap greu tanmateix. Aqueste incomoditats em permeten passar pels llocs més meravellosos del món : a setembre Mallorca, desrpès a Pisa i Florència. M'entren ganes de plorar. Em ric, tanmateix. Desprès de sentir Mecano. “Hoy no me puedo levantar, Tanta niñamona pero ninguna sola, cocacola para todos y algo de comer...” “Me destornillo de la risa, -ya no puedo más -, nadie hace nada si no se vende antes a un gran multinacional” Bo, questa lletra no sortirà, clar. Bella la hiedra. Entre a Burjassot. Recorde a Vicent Andrés. Sent com un calfred de dalt a baix. Sent que jo porte més Burjassot a dintre que el que veig a fòra. Sent que els pobles son ells. els poetes. Que tota la resta s'hi fa per perpetuar la seua memòria. Com a una piràmide. Memòria de Vicent Andrès. També una piràmide per a tú. xxxxx, no t'oblidem. M'emocione pensant ara que jo he cantat la teua poesia. M'emocione sentint que s'han emocionat al Molinar-Palma de Mallorca sentit “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. M'he gastat 50€ al Consum. He celebrat la victòria contra l'oblit. He tornat viu. La teua memòria viva Vicent, Lorca, xxxx. No recorde el teu nom criatura preciosa que morires màrtir. Te recorde com el meu fill. Un fill sense nom que demà recordaré el teu nom. Ara sent la teua absència. I el dolor dels teus pares del teu poble. Demà recordaré el teu nom. Ara ets xxxxx. La memòria. a la fi queda al vent. Als capvespres. als moments bells de la vida. Els moments més bells dels que heu sembtrat la llavor vosaltres. És just que tingeu la pau eterna de l'oblit. Només alguns recorden. Qui és aquest del banc?