dijous, 16 d’abril de 2009

Accident Metro-València.

"Todo esto está en muy mal estado”. Me digué l'inspector abans de demanar-me el billet. No sabia si riure o plorar. Bo, aquest qué vol? Me voldrà vacilar? Me vol asustar? El cas és que per sortir de dubtes le dic: “Lo lamento pero en estas circunstancias no me considero obligado a mostarle el billete.” I així va ser com vaig acabar en el cuartelillo de la Guardia Civil de Moncada.

Un temps després, - 3 de juliol de 2006 -, van morir 43 persones en accident de Metro-València. No va ser a aquesta Línia 2 les vies de la qual varen ser restaurades. Sinò a la Línia 1 les vies de la qual no s'havien restaurat encara. Un temps després les màquines i els hòmens féien torns de nit per canviar també les vies de la Línia 1.

Després aplegava el Papa Benedicte XVI a València.

Benedicte XIV recomaná els pararraigs a Bolonya. La població però agafá por d'aquests artilugis tot creguent que atrauria els raigs més que no el contrari. Els governants no tinguerem més remei que retirar-los. Les cúpules i torres de la ciutat quedáren desprotegides.

Al aplegar a Benimàmet cercant un manobra que trevallaba a casa vaig trobar un prostíbul juvenil, - més bé infantil... -. Me va oler a chamusquina. No vaig fer res.No me vaig arriescar.

2 comentaris:

jpolinya ha dit...

Aquests morts, i sobretot les seues famílies van ser menyspreats pels dirigents del govern autonòmic. D'una forma semblant als familiars dels morts a l'accident del Yak-42.

La diferència és que, al 2008 els menyspreadors dirigents autonòmics van tornar a guanyar per golejada, mentre que els menyspreadors dirigents nacionals es troben a l'oposició.

Els menyspreats, uns i altres, amb el dolor a coll.

Coses que passen

Salut

XiscoBernal ha dit...

A mi no m'interessen quan ja s'han mort. Els morts son interessants per als polítics.Pinochet.Els gorrillas. Esperen morts per actuar. Desprès començaran a fer aspavientos.Els morts dels pobres, clar.