Descobriment del gòtic

El gòtic de Saint Pierre m’ha descobert moltes coses. No per casualitat ha estat el primer gòtic que he vist en ma vida. Amb tota la mala idea he passat per Burgos, Toledo, Barcelona, Madrid. No he entrat en cap esglèsia gòtica. No m’agradat mai anar de’ bocaobert’ pel món. 

He vist el romànic desprès d’un curs d’Història de l’art - al final he conclòs que no tinc ni idea de romànic perquè he obviat la influència cèltico-visigoda y també la musulmana a la seua iconografia 

L’any vinent tinc a punt la rectificació - occident hi era musulmà aleshores fins a Marsella. He vist el que tenia al manco alguna posibilitat d’entendre. 

El gòtic ha aplegat finalment, com no podia ser d‘una altra manera. I com les coses madures i esperades sense pressa ha aplegat de manera meravellosa. I això perque Saint Pierre de Beauvais hi és qualque cosa més que una esglèsia gòtica més. Podríem dir que el seu gòtic és el més gòtic de la zona més gòtica del món. De la zona de Paris, obviament.

I dic que és el més gòtic perquè la història l'ha apartat dels grans camins del progrès que romanen ací com fosilitzats. això ha permès deixar el gòtic com hi era en el seu sentit més auténtic. A d'altres zones la mateixa dinàmica del desenvlupament ha canviat molt més les coses. Ha fet evolucionar el gòtic que ací està en estat més pur,més autèntic. No sé pas si me deixe entendre. 

A Beauvais he descobert que el gòtic és esencialment aventura, goig de viure, atreviment, festa del color - o milllor encara festa del color de la vida -. He descobert que Saint Pierre estaba absolutament plena de color. Absolutament pintades les seus columnes y els seus murs. Absolutament vidriada amb unes vidrieres que diuen más coses que la millor i més gran pantalla d’un Mac. 

Jo crec que aquestes vidrieres gòtiques varen donar a Leonardo la idea de visió especular. Val a dir, veure els colors no pas com a sobre del paper o del objectes - el color substractiu - , sinò el color aditiu com vegem nosaltres els colors en la pantalla de l'ordinador. El color a partir de la llum. Ell proposava l'espill - hi va montar una fábrica amb un especialista 'tedesco' que va ser una ruïna - 'alma de cántaro'!! Quin ésser més absolutament deliciòs el meu mestre Leonardo. L'adore.

Hi podien viure i somniar i gaudir infinitament més que nosaltres davant del més acurat lluminòs audiovisual.

Se diu que el gòtic és el culte a la llum. En oposició a la foscor del romànic.

Rosa sur, St. Etienne, Beauvais (França)

Jo he de dir ara. Després de visitar alguna cosa romànica, especialment la Basílica de San Miniato a Florència, que la foscor del romànic és un tòpic d’eixos que se van repetint de generación rere generació d’historiadors de l’art i que ningú s’ha preocupat mai d’analitzar detingudament.

El romànic no pot ser la foscor en un temple ple de pintura. El romànic havia de ser un habitacle ben iluminat sinò amb grans finestres, amb intenses torxes o focs interior. Perquè penseu que s’hi cremàven tan a sovint aquestes petites o no tan petites esglèsies romàniques.

No nomès per la seua molt vulnerable construcció en fusta. També i sobretot perquè estàven plenament iluminades amb torxes de materials molt combustibles i perillosos. I per raons més importants que anirem comentant més tard. La llum i el color hi és consubstancial al romànic. No podia ser d’una altra manera a la vista de les provocatives, destornillants i excèntriques produccions esculturals a capitels, gàrgoles i murs. No hi és coherent el ‘caxondeo’ icònic ensems un interior del temple fosc i lúgubre.

I a Saint Pierre de Beauvais s’hi troba no només perfectament adaptada i respectada una part important de la antiga esglèsia romànica - casse basse, anomenada pels beauvesians - sinò sobretot una mostra - inèdita per a mí - de la relació del gòtic amb el seu predecesor romànic. Perquè St. Pierre és d'un híbrid esfereïdor. Tot just per la seua fosilització en un moment determinat de la història.

La relació del gòtic amb el romànic a través de la pintura. Però alto. Als inquisidors dels estils. Un estil de pintura ben diferent, clar. Un estil de pintura renaixentista. Sí. Una esglèsia gòtica pintada profusament ‘a la manera romànica’ però amb estil del Renaixement. (Crec que aquesta apreciació s'ha de rectificar a hores d'ara, 12.10.2012 : potser pintura románica. Romànica però autènticament com a desig de Roma. La qual cosa s'hi presta a confusió amb la posterior búsqueda del clasicisme romá del Renaixement.) No hi ha a Saint Pierre pintura gòtica (Això s'ha de mantindre).

Tot junt considerat, se m’adona la societat medieval com una sociedad permisiva, tolerant, amant dels plaers i del goig de viure. I aquí entra el tema anunciat més a dalt de les altres raons del incendis. A les esglèsies me sembla que hi havia la festa, per a resumir. Però la festa a tope. Jo gose a comparles a les actuals discoteques. Però amb comerciants, prostitutes, dormilons i borratxos per tot arreu. I clar, desprès de vi venia l’incendi.

Això posiblement se prolongaria fins a les grans esglèsies del gòtic molt probablement. I explica la mala fama del clergat. I del papat. Que no hi era aleshores mala fama. El nostre malatìs etnocentrisme el converteix en pecat.

L’etnocentrime de la societat més aborrida i sotmesa posiblement de l a història de la humanitat - llevat el periode egipci, encara que els esclaus egipcis posiblement menjaren millor que molts de nosaltres -.

La societat que rebutja el color i prefereix l’escultura amb el color de la fusta o de la pedra. Que fa del negre i el gris els colors preferits per a la roba masculina i quasi també la femenina - excepte en primavera-estiu -.

Qui tinga algun dubte que veja l’expo Miniatures flamandes del segle XV a la BNF- site Mitterand.

I l'aventura el non finito en St Pierre. L'aventura del gòtic. Tantes esglèsies enderrocades per la passió del més enllà cap les altures. Pot ser l'antecedent del non finito leonardià iguament una aventura gòtica(?) que cerca l'utopia tot diguent :" la pefecció no es cosa d'un sinò de molts,val a dir de tota la hsitòria humana. Jo me quede ací, el camí está obert però. Continueu vosaltres. Com nosaltres continuem construint Saint Pierre.