La ressaca del chiampi no ha pogut resultar més agradable. He pogut prescindir de la meua sesió diaria de yoga. La relaxació a estat total. Ni el més lleuger mal de cap. Deliciós. He aprofitat una temperatura ideal dintre la tenda per racanetjar i llegir els periódics gratuïts, - L'Eggo -, del dia de la meua conquesta d'Itàlia, - el 16, dijous d'octubre de 2008 -. M'han vingut de meravella els pans de panses. I encara una mica més de chiampi. Això sí, mesclat amb aigua, - com els grecs -, que no és mala idea. El chiampi resulta extraodinari barrejat amb aigua, - en les proporcions segons el gust personal -. malgrat el que pugan dir els manuals al l'ús subvencionats per la industrua bodeguera.
Agarre per primer pic els pincells tot mirant el preciòs Monte Pisano a la falda del qual s'hi troba san Giuliano Terme ahir visitat. Mostra apenina de gran bellesa. Al costat també d'un àrea recreativa que em proporciona aigua d'una exraordinària qualitat.
Per aquí tinc posada la tenda. No done més detalls. No me refie. Me consta que hi ha més d'u que pagaria per trobar-me en el tanatori més proper. He naixcut al si d'una fgamília de feixistes. I és clar, he tingut que renunciar a tot. La qual cosa és especialment perillosa a un país sembrat de feixistes com és Itàlia. Són molts, però manco perillosos que a les Illes Balears. Allí en són pocs però estan més bojos. La meua pròpia història a les Illes en pot donar fe. “Xisco, pensa que un pintor que va com tu pintant per lliure, no pot passar desapercebut. Cosa estranya, el “viu i deixa viure” , - amb la més absoluta indiferència sobre si vius realment o t'en mors -. No ha funcionat amb Xisco el pintor.
Quina casualitat, home!
Moció del parlament que aconsella el govern en contra la integració dels nins emigrants. Curiòs no? Tots els italians en contra manco els mestres, - no tots -, que s'hi troben amb un allau d'ignorants de la llengua i els costums. I no saben donar una solució raonable...
El món estudiantil rebotat a causa de la privatització de l'ensenyament. A hores d'ara és fàcil la protesta. Hi ha tant de qué protestar! Una altra cosa és que la protesta seguesca els camins de la racionalitat. I no s'hi utilitze com a vàlvula d'escape o pitjor encara, per reventar altres protestes més justificades i coincidents en el temps, - que és el que me sembla que está passant aquí a Itàlia-.
“La uccisero perché disse no al sesso di gruppo” Il Tirreno, 18,10,2008, p. 5, la realitat continua superant la ficció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada