dimarts, 21 d’octubre de 2008

20, dilluns, octubre de 2007.

I ja sóc a la Biblioteca Comunale de Pisa. Un local relaitvament nou, - fou inaugurat al -, a un lloc amb més de xxxx anys d'història. Té el sabor a vell de quasi tota la infraestructura pública italiana. Sembla com si tot provingués d'aquell Plan Marshall postbèlic de la dècada dels 50.


Unes senyoretes més que amables em deixen en mans d'una altra funcionària més seriosa però igualment amable que me dirigeix cap a la secció del fons local. Una joya de guia turística. Immediatament clave els ulls en un texte delicadamenmt encuadernat sobre el Duomo. Ja el tinc a sobre la taula. Nos'hi pot demanar més.


Pujant les escales ja t'adones que no estan entrant a una Biblioteca qualsevol. A les parets no hi ha un cm quadrat que no estiga aprofitat per transmetre informació d'interés per als usuaris.


Decididament la connectivitat no és el punt fort d'aquesta Biblioteca. Pocs ordinadors per internet. No wi-fi.


Il Duomo de Pisa, Franco Cosimo Editore, 1995. ISBN 88-7686-614-0, SLP 726.60945551 DUO I 39719 Biblio. Comunale de Pisa)


Anem-hi! Quina cosa vol dir la Piazza dei Miracoli?La Plaça Pisana. Aquest espai convertit en una joia de l'art universal. Aquest espai ample, a diferència dels espais similars mediterranis, atepeïts de construccions a cinc metres de distància, - d'arquitectura judeo-islàmica -.


I ja ens trobem amb el famòs Buscheto, - amb una 't' tot i que semble imposible -, creador del primer diseny del Duomo de St. Maria. Repetidament compa


La importància de la columna. (Veure foto).


I també a un altra biblioteca que no pot ser més estimada: la de la Fac d'Història de l'Art a Pisa accanto el Museo de san Matteo.


Dizionario d'iconografia romanica, Marc Thoumieu (texte), F. Noël Deney,(dibuixos) i Zodiaque (foto), ISBN 88-16-60206-6, 1997, Editoriale Jaca Book SpA, Milano,


Quina copertina! Tot just un curs de romànic només amb les imatges que hi apareixen. (Veure foto). Especiament qui haurà dibuixat el fresc de “Visitazione” al Castell d'Appiano a Bolzano? Incommensurable. Com diria Dante : “non porto voce mai, ne scrisso incostro, ne fu per fantasia mai compresso”.(El Paradís, Cant XIX). I no sabem qui és l'autor o autora de la copertina...!


“(...) Giacobbe versa dell'olio sulla pietra che gli ha fatto de cuscino per consacrarla al Signore: questa pietra prende il nome di Betel che in ebraico, significa «casa di Dio». Per i cristiani, essa è simbolo di Cristo. (...). Al matino primo de lasciare, langelo gli cambia eill nome da Giacobbe in Israele coon questa sola spiegazione : «perché hai combattuto con Dio e con gli uomini e hai vinto». p 227.


-l'unzione della pietra di Betel Giacobbe versa l'olio consacrato (...) sulla pietra che é posta su una colonna e ricorda un altare;”p. 228. Veure El Betilo)


M'hi vaig acostant al secret de la columna.


I ara a allò més concret, a preparar la visita al Museu de san Mateu de Pisa. Val a dir, al Museu de Pisa. Trone un catáleg extens i ben detallat :


“Il Museo de Pisa, Enzo Carli, Cassa di Risparmio di Pisa, 1974, Pacini Editore, Pisa, (N p 294, Biblioteca Història de l'Art de Pisa)


L'escultura.p.11.Deixaré de moment l'escultura per concentrar-me a la pintura a una primera visita.
Pittura romanico-bizantina. p.13.
El títol ja hi és prou explicatiu en quant a la claretat de l'expossició. M'agrada. Il Duecento puó considerarsi el “secolo d'oro” della pittura pisana (...).p. 31.


Tanmateix, no pot estalviar-s'hi la discusió oriental-occidental al voltant de les influències. O més interessant sobre “una derivazione dalla miniatura occidentale romanica ( Toesca, 1927; Vavalà, 1929).. L'autor opta per la “impossibiltà di operare una netta distinzione tra elementi orientali ed elementi occidentali (...)”.p. 33. Me sona a excusa de mal pagador. Quan agarrarrem el bou per les banyes en la qüestió románica i definirem d'una vegada per totes les influèncie sense excuses ni complacències! especialment la qüestió de l'occidentalitat. Qué hi és l'occidentalitat en la iconografia románica? On està ? Quina cosa és el romànic bizantí...?
El Crist “(...) raffigurato vivente secondo la tradizione romanica occidental (...)”, p.33.
Són dues taules bestials, tant la “Croce dipinta con le Storie della Passione” del Maestro pisano della seconda meta' del secolo XII, com la “Croce dipinta con le Storie de Cristo dopo la Passione” del Maestro pisano dei primi del secolo XIII.A la primera no vol adjudicar-la Enzo Carli a un gran mestre sin més bé a “(...) un raffinato e coltissimo artigiano, (...),p. 34. I ja hem topat amb la polèmica de les arts majors i menors, - de l'art i de l'artesania-. Tema especialment complexe quan les normes de producció són tan estrictes, quasi com a la cal·ligrafia. Me sembla una mica 'bizantí' aquest Enzo. La segona, - també anomenada Creu n.20 - la definieix meravellosament com a taula de transició entre el “Christus patiens bizantino con il tradizionale schema romanico del Chistus tiumphans” occidental. Si volem complicar considerablement la troca podem preguntar-mos Com digerim un Crist triumfant , - d'arrel occidental -, amb tot un estil iconogràfic EN TOTA LA RESTA de l'iconografia estrictament bizantí, - com hi és el cas de la primera tavola? Veure p. 34.




Pittura gotica o de tradicione gotica non pisana. p. 49.
I Pisani : la pittura pisana del Trecento. p. 69.
Dipinti dal primo Rinascimento al Settecento. p. 91.
Le arti minori. p. 119.
“(...) farebbero pensare ad un'epoca alquanto piú tarda, quando già si diffondevano anche nell nostra pittura quei fondi minutamenti sformellati che derivano direttamente dalla miniatura francese.” p. 124.
vvvvv
No m'importa el menú que tinc per sopar: bocadillo de pà amb pà, mentre vaig caminant cap el meu refugi secret.


Assaboreix altres plaers. El plaer del descobriment. Del coneixement. L'escala de Jacobo Alighieri. La pedra de Betel. El que importa és el somni. Però no ' la vida es sueño', sinò clar i català : dormir, i dormir bé. Poder-s'hi colgar a pler després del dia. I obrir de par en par les portes als fantasmes. Deixar-s'hi posseir per Orfeu i les Muses. I Al lendemá tornar a treballar de bell nou per una altra nit.


O és que no escomença el dia al capvespre a la religió més antiga?


No s'hi pot tindre tot. No s'ha tindre ho tot. En resultaria molest un sopar com Déu mana a un hotel com Déu mana. La normalitat que no me deixaria sentir el so de les fulles mogudes pel vent del més enllà. O el so de les fulles que cauen a sobre la tenda de campanya.


Dante i Giotto.