divendres, 7 de novembre de 2008

divendres, 7 de novembre de 2008

Jo vaig sortir maricó del seminari. També exhibicionista. M'exhibia amb calçonets davant de la colla d'amics quan venien a casa. Paere dinanzi a me con li alle aperte (Dante) I s'hi me posava dura i exhibia el paquet ben inflamat. Ningú m'hi feia cas. Tots acabaren ben casats. Un m'il•lustrà, molt amablement com fer-me palles. Va ser la primera lliçó d'educació sexual. Tot ho recorde (...) (Vicent André Estellés, t'he de possar el nom complet, carinyo, perqué a diferència de Dante, ni tan canviat el nom ni ets tan famòs. No has parlat una llengua imperial, i romans conegut només dels que més t'estimen, que és el mateix que dir dels que més s'estimen els seus arrels. El que són, universalment parlant.)
Possí ràpidament en pràctica aquella primera lliçó. Instintivament vaig agafar uns calcetins per guardar la llavor, - no sé com relacionar-lo amb alguna cosa al seminari, ah sí, m'els vaig posar a alguna eyaculació...no sé molt be com li deien...polució nocturna - . I a la dutxa, això sí. Ningú m'ho va aprendre, Però qualque cosa m'en deia que la dutxa hi era el lloc més adient per als plaers sexuals. I ho continuo pensant.
L'aprenentatge sexual quedà ahí. Llàstima. Hi eren uns al•lots preciosos. Segurament m'agafaren por. Val a dir, no els va seduir la idea d'acabar mostrant-mos tots les polles. Tots acabaren casats que jo sàpiga. Com he fet fins ara, - i continuaré fent fins que m'agafe l'alzheimer -, no done detalls que puguen identificar els meus/les meues interlocutors/interlocutores. De manera que no puguen ser reconeguts, més que ells/elles mateixos. Quan utilitze noms sempre són ficticis. Exepte quan s'hi tracta d'anecdotes trivials.Confidencialitat. Molts no desitjaran fer blogspot-teràpia, com jo. I obrir l'armari, les finestres, les portes...”si muero, dejad el balcón abierto!”(Lorca, un altres dels meus amors homosexuals, potser el més gran...). No hi ha bar. He de sortir fòra per menjar-me el bocata de mortadellina que tinc per avui. Quan m'ingressen aquest mes me faré algun menjar de calent al menjador universitari : hi preus pels estudiants, 1/2€, - s'el podien regalar - i per la gent de fòra 6/7€, - val a dir, per als que paguem els menjar dels estudiants -. Aquí la política de manipulació juvenil és més radical que a l'Espanya, - més avantatges pels jovens vull dir -, per alguna cosa els jovens italians són també mes radicals, - i jo en general els trobe més intel•ligents i equilibrats que a ca meva -. Berlusconi diu que Obama “è giovane, bello e abbronzato”. La Stampa ho qualifica de gaffe (comentari inoportú...), 07,11,2008. jo pens que no pot ser més xuclaPolles... i continua sent el mag dels mass-mèdia : el comentari més conegut arreu del món és precisament el del Berlusconi. amés a més això dona motiu per “volglio spiegarmi prima di incontrarlo”. Quien da más?
Parma i Carrogio ja s'han explicat. L'autor me descobrirá algo de mitologia. Les pintures religioses m'ajudaran a entendre millor les profanes. No se pot comparar als altres, - Michelangelo i Raffaello -, per molt que diguen els comisaris.
a veure www.savethequeen.con “Le nozze di Maria de Medici con Enrico V” de Jacopo da Empoli.
Avaaz: il suono (sànscrit).
www.firenzeperfattori.it
Se me fa dur passar-me tantes hores assegut. El cos me demana moviment. No hi ha prou amb les passejades matutina-vespertina. Trobe a faltar més esport o més marxa. Algú pensará que és una mica suicida posar en la xarxa una diari actualitzat. Potser. Però crec que ha aplegat el moment. Amb l'estudi del sànscrit he començat el meu viatge iniciàtic, - val a dir l'Últim, el més Gran, el Definitiu, qué pensaran els mini-caminants de Santiago? -, cap l'Índia. Estic a la meitat del cami cap el Renaixement europeu-italià.
És un bon moment. “www.comune.siena.it/buongoverno”: l'hora de la magnanimitat. I aquesta magnanimitat de govern comença per mi mateix, lògicament.
M'agradaria cremar el meu neguit pel teatre a Cascina, - www.lacittadelteatro.it -. Ja vorem. Hora de sànscrit. Hora de dibuix. Bufff!!. Acabaré amb forma de quatre. No és mal número. el 69 m'agrada més. L'epifania.
Abans d'ahir vaig tenir una conversa més que interessant amb un sardo, - algunes paraules sardes coincideixen amb l'eusquera - Un passetjant que me troba pintant al Monte Pisano. Desprès del ioga m'explique d'allò més bé. Un bon coneixedor. Meteròleg. Intel•ligent. Guapo. M'inspirá confiança. La individualitat de l'italià. No pensava que hi era una característica tan important. Hi és però una individualitat grupal. La ibèrica és més personal. Més absurda. La italiana és la individualitat del pisà, del florentí, del luccà. Del sardo. Del corso. La individualitat del mafiòs. Això la fa més radical. Més violenta, - està recolçada pel grup -. Aquesta individualitat no és d'arrel cèltica. Me sona a grega. Però grega de l'Asia Menor. Molt bizantina. D'on alguns diuen que provénen els antics etruscos. La individualitat ibèrica s'hi adapta millor a la comunitat més gran. Tot just perquè trenca la identitat grupal, municipal. La fa imposible. La germànica hi és la que millor conserva els arrels cèltics. I la més equilibrada. També l'anglosaxona. Irlanda...!
Al 1265 a Firenze s'hi va ver la primera revolució francesa : s'hi prohibí l'accés al poder dels nobles...! 500 anys abans. No està mal oi? Que si Renaixement, que si això que si allò. Qué me digeu? Al segle XIII. Al Duecentto. I sense tallar ni un cap. Dante va patir les conseqüències.
També jo. Una 'amiga de casa' venia ben a sovint a fer-me unes visites que sempre acababen en el llit. A mi se me posava dura davant de qualsevol que es mogués. Com els cans. Així vaig anant agafant-li gust al cul femení. I oblidant-me de la homosexualitat. Havia d'ésser reproductor. El meu germá esquitzofrènic me convertia en l'aparat reproductor de la família. Però no s'hi penseu...! L'amigueta no arribava ni a llevar-s'hi les bragues. Me deixava desfogar-me. Però de portetes cap a fòra. Estava molt segura de sí mateixa. I clar, de l'exseminarista més encara. I en quant me corria... a fer la ma...!. No volia ni vore-la. Va ser la primera vegada que vaig sentir això de “todos los hombre sois iguales, sólo quereis eso...! Només s'hi deixava fer, impasible i freda com una munyeca de goma...com una mala puteta. Si l'agagafés ara...! Ara. però l'interés social de la meua reproducció és nul. Gran equivocació! Des d'aleshores Eva intenta sortir de la costella d'Adà. (piujar Eva.jpg de l'Andrea Pisano)
Potser un romànic interessant : www.matildedeicanossa.it