dimecres, 28 de gener de 2009

dissabte, 17.01.2009.

Senyores i senyors, ho lamente molt però no me puc posar a fer poesia com si tal cosa. Deixar el que estic fent i dir : 'nem, a ser poeta. Ser actor és més fàcil. Per això estic entre l'actor i el poeta. Entre l'actor que no pot ser , - perquè s'em menja l'enveja que tinc dels dels bons actors -, i el poeta que vol ser . Entre l'actor que necessita guanyar uns euros per completar la prestació de l'atur i el poeta que brota de la precarietat. Com el lliri entre les pedres. Entre l'home i el poeta, Entre la dona i el poeta. Entre l'hivern i el poeta. Entre el sexe i el poeta. Estic entre Narcis i el poeta. Entre el dia i el poeta. Entre la guerra i el poeta. Entre les doblers i el poeta.
He de trobar la fòrmula matemàtica. Jo crec amb Leonardo, que “res sense matemática”. No és inocent el desconeixement tradicional de la matemática. Maura ho sabia.
I aquí estic, escribint. Després de dues o tres hores refugiat al llit. Fugint de despertar-me. Palpant-me, de tant en tant, el sexe i la cara. Pensant que hi ha darrere aquestes tornades de buit. Després d'hores i hores donant voltes per la ciutat, com ànima en pena, cercant el lloc poètic. L'ambient poètic. El public poètic. El jo poètic. I tornar a casa sense estrenar-me com poeta. Aleshores, pense que he fet molta més poesia que quan recite i torne a casa amb les butxaques plenes de monedetes i algun billet de cinc euros. Una i altra vegada no. Perqué això no puc. Una vegada. I altra. I stop, perquè no puc més. Que qualsevol lloc és bo per la poesia. Quasevol públic. El que no sóc bo sóc jo!!

Disculpeu-me però no sóc bon actor. No sé com ser actor amb la poesia. No sé si se pot ser actor amb la poesia. Tindre que triar altres textos. Fer atres monòlegs per no morir-me de fam. No se deixa actuar la poesia. Se deixa plorar. Cridar. Inclús escriure. Te destroça. Com un destral et parteix el cor sense pietat.

Ara comprenc perqué són tan dolents els recits poètics.

Els actors s'hi posen la máscara. Com quan actuen. Però això no és el teatre. Thas de quedar tot nu davant el públic. Llevar-te totes les máscares. Fer streptease de la teua intimitat. És perillòs acostar-se a la poesia de tot cor. Fa por. Furgar ahí dintre, a l'intimitat. Verde que te quiero verde. És l'únic però que me val la pena. Fa patir i mata. Senyores i senyors, si em permeten, els demane un ajut per no ser molt de poeta. Me vaig a escoltar la ràdio.

Senyores i senyors, és perillosa la poesia. S'ho dic per experiència. Per això els poetes pateixen. Pateixen i moren. Vida, pasión y muerte de García Lorca. La majoria tots sols. Homenatge a Lorca. Andaluz. Gitano. Torero. Sólo delante de la muerte. Mi querido Lorca. Todos acojonados. Todos te dejaron solo. Luego no, claro. Luego todos juntos con tu cadàver. Homenatge a Miquel Bauçá. Mallorquí, condició ideal per morir també tot sol. Condició ideal per no voler saber res de ningú.

Algunes nits recite poesia als bars i cafetals de València. De vegades no dic res. Pasetje com alma en pena pels carreres cercant un ambient adient. Un públic adient.El meu jo adient. Conec molt bé el perill de que aplegue la mel a la boca de l'ase. I com relacionen l'act més sublim amb això que per ells és el més important : els doblers. I com te donen cinc euros no per sentir-te sinò perqué t'en vages. Més exactament per ferirte. Per demostrar-te que amb allò que ells posseeixen són els amos del teu destí. O simplement per anestesiar-s'hi el dolor de no poder ser com tu. I anar lliure on vulgues. I parlar amb qui tu vulgues.I amar a qui tu vulgues. Tanmateix a aquest me'ls estime més. Sincerament. Egoïstament parlant, perqué me fan sentir més poeta. Com poeta pare que espera el retorn del fill pròdig. No passis pena, sempre estàs a temps. D'estimar el vers. La paraula autèntica. No és necessari que et deixes portar pel Duende dintre el bosc íntim de la saviesa. Pots estimar-la com un hobby de cap de setmana. Com el que s'en va a pescar els diumenges de sol a l'hivern. I alguna nit entre setmana.
Rebutje més els complaents que escolten desmesuradament, acuradament. I aplaudeixen al final i te donen cinc euros. A aquestos no els he tocat els collons. O el disimulen molt bé.
Els euros m'agradaria cremar-los, libar-los, oferir-los als déus o als pobres. Encara no sóc però prou poeta. I acaben en la hucha. I de la hucha al Mercadona. Encara valore més el qué puc fer amb ells, que el no puc fer. Estic però en el camí. Pregue als déus per mi. “Oh sol, jo t'invoque”. (El corb, d'En V. Andrés Estellés).

1 comentari:

Aaoiue ha dit...

Suposo que el sou fixe i la subvenció donen als diners un caire asèptic i ens "estalvia" el qüestionament del preu del què hem fet o estem disposats a fer. Els diners-estalvi tenen el mateix valor monetari que els diners-almoina o els diners-inversió o els diners-sou, etc., però no allò que remouen. Els diners acaben sent un tema més pornogràfic que qualsevol altre.
Quedem-nos amb la imatge del pastisser del Cirano de Bergerac, que escrivia rodolins als paperets del seu obrador.
Salutacions.