dilluns, 9 de febrer de 2009

dissabte, 07.2.2009


Carreras a fora de la llista del PP de Galizia. La Cadenar Ser destapa el cobro de comisions, - 250.000€ -, en les Illes Caiman. Però ningú pregunta : com se pot presentar un individu aixi per dirigir un poble? Com está la democràcia? Perqué si no estiguera podrida fins a l'arrel a ningú amb l'expedient de Carreras se li ocorreria presentar-s'hi. Els cega l'ambició? L'Angels Barceló destapa però no fa la pregunta del milió. Comprenc Angels que aquesta pregunta és massa per la teua ètica econòmica i posaria en perill els teus emoluments.
I tornem a la bellesa. Després d'una tertúlia literària a l'Intitut Francés vaig continuar xarrant amb dos amics. I arlàrem de la bellesa. I de la chapucero que va ser Ortega y Gasset. La màxima bellesa que pot aconseguir un artista és la bellesa de la seua parella. Als seixanta, als setanta, als vuitanta o noranta anys. Quand la bellesa de la naturalesa s'hi posa més difícil. Aquesta és la màxima transfomació de la bellesa de la naturalesa en bellesa de l'art. No he vist encara cap assaig sobre el tema així que el faré jo. Tota la resta de l'art hi és un bocet, un estudi, una peparació per allò que haurà de ser la capella Sixtina de l'amor de la companya, d'una amistat de tota una vida, Qué desprestigiats estan els grans proyectes. A Belles Arts no poden ensenyar l'art de l'amor, clar. El proyecte per tota una vida. És massa suprem. No és aconsellable a una època a la qué volem viure dos, tres, no se sap quantes vides alhora. ¿Perqué no? Tot és amor. Llàstima que l'esglèsia catolica s'ocupe d'això. I d'Eleonora. Més encara, la capella Sixtina però no de la morada terrenal sinò del mausoleu etern que habita al cor dels hòmens i dones. Del mausoleu que cap faraó ni emperador s'hi podrá mai somniar perqué sols s'edifica amb l'amor. A dintre el cor de l'humanitat. Veritablement no estan massa promocionades aquestes construccions. No és políticament correcte.