dilluns, 9 de febrer de 2009

dissabte, 24.01.2009.

No he tingut més remei que recòrrer al café per espabilar-me. No he dormit en tota la nit a causa de la simfonia de vent, - composada principalment per aullidos com de llop de mitjanit -. He perdut el matí mig endormiscat. He anat a comprar la fruta a la tenda shij. Quina família! Quin goig de família! Quina bellesa de família! Primer hi era el nen : fill d'una espècie ja estinguida en occident. La puresa i la noblesa que s'estenia arran dels seus ulls per tat arreu! És shij? li pregunte. Sí, me diu; els shijs s'hi deixen crèxer tot el pèl, me diu després. Com volent continuar la conversa. L'interlocutor ideal per no introduir el pare. El creador de l'estirpe. Com un semi-déu fent les tasques més quotidianes d'un petiti comerç. Al menys així m'ho sembla enmig de l'entorn absolutament materialista i decadent d'occident. El bus : Déu no existeix, viu feliç! aplegará a València. amb el seu missatge teològic. Quins serán aquests ateos tan estúpids que recorden Déu quan ningú s'en recorda d'Ell? Faran més conversións en massa que san Vicent Ferrer, - menos mal que no varem fer coincidir l'arribada amb la seua festa, haguera estat total!-. El vent ha desfet l'arreglo tan total que havia fet amb el gesminer. Quina destroça! Si continua així no surtiré aquesta nit. Me fa por anar per carrers que de sobte et poden obsequiar amb un test al cap o algun trasto que cau d'una balconada. Per altra part el gesmiler me protegeix les teules de la ventada. Una nit per cantar el Pi de Formentor del Costa Llobera. Una ventada com aquesta me portà tres metros avall a Tirig. No sé com vaig sortir. Tanmateix continuí pintant. M'agradaria veure la mar. He tingut la sort de poder paladetjar intensament els aromes més característics de l'espècie humana. No té cap mèrit. La vida t'ho porta com un riu. Quan més vius més coses t'en porta el riu. Si el riu baixa massa plàcidament. Mal asunt.

I thought I would never
write anything down again
Then I put on my cold
wristwatch. (Musa McKim).