dimecres, 18 de febrer de 2009

Lorca-Dalí i jo.

La diferència entre Walt Whitman, - i el mateix García Lorca -, i "los maricas" hi és la diferència entre aquell que se va posar al meu costat en el cinema Xerea, ja tancat, i l'altre que vaig conèixer a un curs d'anglès i que tímidament i respectuosa em va dir, molt temps després de coneixer-nos "jo sóc gay saps?. Hi erem al Teatre Principal vegent Don Gil de las Calzas Verdes. S'hi va excusar diguent que no li aqradàven aquestes obres en vers i s'en va anar.
Jo ja sabia que era gay. Les flors no brollaven dels seus ulls quan miraven llavis de dona. És deliciosament gay, no un 'marica', en el sentit de Lorca.
O entre el nostre poeta i Louis Aragon que - al 1925 ! -, directament li preguntá en Madrid a Fraud, - cast director de la Residencia de Estudiantes -, per un urinari públic 'interessant'.
Jo crec que tots entenem la diferència.
Aquesta diferència está adobada certament d'un intens sentiment de rebuig. Cristalització personal del sentiment general de l'època, - L'Espanya d'abans de la república -. Sntiment que avui afortunadamnmet no tenim. No obliguem els homosexuals a trobar-s'hi als urinaris. I existeix una vida social prou tolerant que evita la figura desesperada, confusa i tràgica del homosexual que sense venir a compter te posa desesperadament la má al sexe aprofitant la foscor del cinema.

"Gala me deixarà. És una puta! Folla amb tots i l'Élouard consent.L'amor lliure! Mare meua! Me'ls porte a Cadaqués, - agost de 1929 -, a tots! Per fí. Una dona que no em fa por de rebuig. Una dona que no posará a prova la meua discapacitat per seduir. Una dona que tampoc posará a prova la meua discapacitat com a mascle. M'han dit que pren pel cul meravellosament. Que li agrada per darrere. I xucla a la francesa que és un primor. A la fi acabaré feixista. Manipulant la mort del meu millor amic. Disculpeu-me, no vaig poder superar. El meu pare sortir del taxi que ens portava a Cadaqués diguent : "Redéu! M'he cagat als pantalons!" (Xisco Bernal, 2009, "Dalí, converses amb mí mateix", (en premsa))
_-_-----------


Acabe de llegir “Lorca-Dalí, el amor que no pudo ser”, de Ian Gibson. És molt significatiu que després de totes les perreries que diu de Dalí, aquest el rebera a la publicació del llibre. Tot i que a aquest temps Dalí ja hi era un autòmata en mans del seu secretari. Me crida molt l'atenció que un espírit profund i antic com Lorca s'enamorar tan perdudament del paradigma de la buidor i el facherio. Dalí demostra al llarg de tota la seua carrera una total absència del món interior que l'artista necessita si vol establir un diàleg amb la realitat. Amb el món exterior que després plasmará al llenç, a la poesia o a la música. Dalí s'hi caracteritza per una búsqueda de referències externes, com ara els motius psicoanalítics, - Freud va ser un gran descobriment de la Generació del 27 -, primer i lorquians després : “La permanencia de la memória” - aquesta relació la estic estudiant ara mateix amb “Así que pasen cinco años” lorquiana -. En cap dels dos casos crec que va anar una mica més enllá. L'únic que interessava a Dalí hi era ser famòs al preu que siga. Ni llegia, ni estudiaba història de l'art, odiaba els museus, ni viajes...Només pintaba i pintaba, - sabia que això ho feia molt bé indubtablement; probablement gràcies a eixa absència de confrontació, de diàleg o de discussió amb la realitat que moltes vegades dificulta el procés creatiu, - i inclús atura la producció dels pintors més importants durant messos i anys -.
Jo diria que l'atractiu mutuu Dalí-Lorca va estimular una mica alguna cosa pareguda a l'instint maternal “me produce Dalí la misma emoción pura ( y que Dios nuestro Señor me perdone) que me produce el niño Jesús abandonado en el Pórtico de Belén (...)”(3,335). Les freqüents al·lusions “hijito”, a la seua correspodència així ho confirmen. Els “hijitos” de Dalí hi serien per imitació, com els monos.

Lorca de qui se va enamorar va ser d'Emilio Aladrén. No crec en les confesions de Dalí – el gran mentider -, al voltant del desitjos de Lorca de posseir-lo físicament. Ni tampo crec el famós episodi amb Margarita Mansó, - Lorca li va dedicar a Margarita “Muerto de amor” -. Quasi m'incline a creure pel contrari en la negaiva de Lorca a accedir a les seues propossicions no però d'una relació homosexual que crec que van tindre, sino a les fantasies-perversions que Dalí li propossaria. Lorca era un “bello y hermoso Walt Whitman, anciano hermoso como la niebla”. Dalí era 'un marica por terror vaginal' “carne para fusta, bota y mordisco de los domadores”. Només podia fer-lo per darrere i segurament amb fantasies sado-masoquistes pel mig, - va inventar el cledalisme com a superació del sado-masoquisme...(3,309) -. Veure l'episodi de la penetració de l'ànec degollat en l'acte sexual.
En quant a les apprtacions mútues. De Dalí a Lorca res. A l'inrevés ja se sap. Lorca va ser un dels temes – res més -, que va omplir la buidor daliniana. L'arrepentiment i sentit de culpa respecte a Lorca dels últims anys del pintor així ho atestiguen. Diuen que quan s'hi va enterar de la mort del poeta va dir “olé!”, com rememorant un episodi de tauromaquia. A Buñuel li va negar uns dolars en Nueva York quan l'aragonés anava amb l'aigua al coll. Dali, la mariposa metál·lica.
-
Bibliografia:

1.-Línea y Poesía, Philip Guston i Musa McKim, 1998, catáleg de l'expossició, Fundación Cesar Manrique, ISBN 84-88550-23-5, Madrid.
2.- Valderrama, J., 2002, Juanito Valderrama, www.esferalibros.com, Madrid.
3.- Gibson, Ian, 1999, Lorca-Dalí, el amor que no pudo ser, DeBolsillo, BCN.