dilluns, 23 de febrer de 2009

Poesia, sensibilitat i masclisme.

M'adone que vaig obrint el cami a les sensibilitats més poètiques. Despres del meu monòleg queda flotant en l'aire un perfum nou, diferent, que dona algunes advantatges als contertulians potser més apocats, tímids i/o poètics. I pel contrari, els zoquetes queden una mica com fora de joc, descol·locats. Alguns se n'adonen ràpidament d'això, - és increíble l'habilitat humana per etectar una posible pèrdua d'influiència social en el grup, en aquest cas d'amics -. I te tallen, - no sé si és cooincidèncoia per normalment en castellà : no interesa no interesa. Alguns inclús te donen un billet abans de que acabes per que t'en vages. I si no t'en vas i continues, t'ho diuen més esplícitament. Grácias, grácias, toma y vete. Les dones normalment t'escolten. Fan un silenci, de vegades relatiu i t'escolten. Hi ha de tot, és clar. Algunes res, ni cas. També hi ha dones que pensen en masculí, són les menys, però.