dilluns, 23 de febrer de 2009

Més Lorca, Dalí i jo.

Me quede en casa. Entre Federico García Lorca i Dalí. Quines biografies! Qué bé sapigueren aprofitar el sustrat d'enorme riquesa cultural i econòmica que els va veure nàixer. Incorformistes.Volien ser alguna cosa a la vida i ho aconseguiren.Tenien totes les de guanyar I jo me veig, clar, i me compare. Veig el desert cultural i quasi desert econòmic en qué vaig nèixer jo. I me veig ara. Marger del meu propi cami als 58. Camí que ells van recòrrer als 16, als 20. Tanmateix el meu goig hi és superior. I també les meus possibilitats. Jo m'estic creant a mi mateix. Primer jo m'he creat el meu propi sustrat. Per això tinc més possibilitats creatives.
No. No, de verdad. No. Escoltes paraules de rebuig per la finestra. Ell proposa. Ella diu no. No, de verdad. No. Diumenge. Les vuit de la vesprada. Una propossició rebutjada. No. No, de verdad. No. Hi haurà unes mans ansioses intentant obrir-se camí entre la càlida frondositat d'una cintura, d'uns pits, d'unes cames? Diumenge capvespre, ja de nit. S'acaba el cap de setmana. No has aconseguit el plaer? Diumenge capvespre. Demá dilluns. S'acaba el cap de setmana. No has pogut follar. I el que és pitjor ho esperaves. Has estat amb una dona que te donava esperances de plaer. Has de pensar, però, que la dona és l'esser més avorrit que existeix i res valora tant com una amena distracció durant les llargues hores del cap de setmana. Mentre tu vas realitzant el teu projecte de seducció ella simplement s'hi distrau agradablement. Després cadascún aplega a una estació diferent. I tu la cerques amb la polla amb la mà. Ella però ha fet el transbordament fa temps, sense que tu te n'adonares. Ha arribat a la seua estació contenta i distraguda. Demà serà un altre dia. Quant entre el cel eixirá al carrer i trovará als cinc minuts el matxo desitjat. No té necessitat de seduir, sinò de triar el més interessant. Després passa el que passa, però. Venen sospreses. Venen violacions. A algunes inclús les agrada. El despiste hi és monumental. Algunes s'hi fan les estretes per no aparentar ser tan putes. Això despista molt. Molts interpreten la negativa com una negativa inicial, no com la negativa final. Com un precinte de garantia artificiós que s'ha de llevar amb una mica de decisió. I en molts casos hi és així. Ella s'obri una mica com obligada, com la que no vol...Escola de violacions. És molt hispànic. Hi és molt important aparentar una xicona de bé. Mai se sap. I si aquest és l'home de la meua vida...L'home hispànic valora molt aquesta suau predispossició a la violació. Després venen els de la violència de gènere. Aquests però segueixen Maquivel.

Jo m'he fabricat les meues eïnes de petitis pàmpols, - de vinyes cremades -, de pels de cabra – trobats pels camins agarrats a les mates -,, de petites estelles - que van deixar al tallar l'arbre -. Els meus colors són com el carmi sang, suc de llàgrimes, l'òxid de semen. Controle absolutament tota la tècnica. La meua obra és absolutament nova. Vital. Madura. Meua. Jo sóc el meu fill. L'arbre i el fruit. La majoria, desprecien la seua sang, el seu semen, les estelles, els troços de tu mateix que van quedant pel camí, el fang.. les millors ferramentes. Prefereixen anar al bricolatge. La majoria, als 58 pensen que ja han fet el millor de la seua vida. Les universitats per a majors. Això sí que és la revolució que pot canviar el món. Jo encara estic esperant enamorar-me. Segueix entre Lorca i Dalí. Vull saber quina cosa va passar entre els dos allà per 1930. No entre els seus erotismes. Sinò entre les seues obres “La permanència el temps” i “Así que pasen cinco años”. Crec qua allí trobaré algun cosa més que interessant sobre les seues idees sobre el temps i la memoria i potser algo més sobre el seu trencament. Parteix de la hipòtesi de qué aquest trencament tràgic va ser més una qüestió intel·lectual que personal, - en el sentit de relació sentimental-eròtica -. Crec que ahi està la clau d la bòveda. De moment me cida l'atenció que Lorca no s'adonara que s'acostava a un perillosíssim monstre, - no artística sinò personalment -. “La mariposa metálica”.