dilluns, 2 de març de 2009

dilluns,02.03.2009.

Aquest cap de setmana no he fet declamació poètica. Me va seduir "Ciudad sin sueño" de Lorca i la vaig preparar acuradament. No és massa llarga ni complicada de memoritzar. La posada en escena me va portar de cap, però. Com he de començar amb "No duerme nadie en el cielo. nadie. Nadie. No duerme nadie." Són paraules massa màgiques per començar a dir-les al voltant d'una aula o un grup de gent. No m'hi veig. Un amago de còlic nefrític m'ha salvat de la situació. No m'he tobat be. M'he fumat una cigarreta anm un amic i m'he tornat a casa. Això sí, caminant. Descansant al llit he sentit l'arañazo intern tan típic de l'afecció nefrítica. Fins aleshors no sabia ben be el que passava. Me trobava desemplat. Pensaba que havia agafat fred. No sé. Gàcies ronyons per no deixar-me treballar aquest cap de setmana. Encara me fa mal. Vorem com acaba. Vull fer tot el posible per evitar els matassanos. Avui toca dijuny. Veuré molta aigua. S'ho diré a Valenciano7 que sempre té alguna bona solució. Me recomaná gengibre per tonificar. A les sis d'aquesta matinada ho he confirmat. Aquesta poesia no s'hi dir com si tal cosa. Necessita un contexte especial que jo no puc crear artificialment. Un ambient de silenci de la nit. Tot just quan tots dormen, menys els que van a escoltar la poesia. A les dos, les tres inclús les quatre de la matinada : Ssssss! (en veu baixa) No duerme nadie por el cielo. Nadie. Nadie. No duerme nadie. (I en veu baixa fins "No es sueño la vida". Ara ja fort quasi cridant: "Alerta! Alerta!" . He de trasnochar una mica per presentar "Ciudad sin sueño". Bona època aquesta de falles.