Quan vaig estar al Prado l'estiu propassat no li vaig prestar cap atenció. A la Gioconda del Prado, vull dir. La de Leonardo va ser el motiu central del viatge. La vaig contemplar a gust en el Papacio Real però no la vaig estudiar. Leonardo me va presentar un bon amic seu, Francisco de Goya Lucientes. Y com si me diguera, a aquest l'has de conèixer una mica més a fons primer. I així va ser. Vaig passar l'estiu a Madrid entre la Biblioteca Nacional, el Prado, el Thyssen y la Real Academia de san Fernando. Entre Goya y Goya.
No me va asaber mal aquest petit desaire del mestre. Sóc bon alumne - per als bons professors,clar - .
A més a més aquest estiu se produirá la segona part necessària d'aquest estudi. I si no el concloc enguany, hi haurá una tercera. L'art es la meua vida. No hi ha presa.
Mentrestant, però, El Louvre m'ofereix un a ocasió única de contemplar La Gioconda - alhora que Google Art - ensems eixa Gioconda del Prado que va passar despercebuda abans de la restauració. La restauració va ser magistral.
Es tota una experiencia visual l'abans i el després. Sobre tot quand després de contemplar la Gioconda de Leonardo vaig tindre l'oportunitat de vore la del Prado. No la vaig vore. Com tampoc vaig vore El Guernica en el Reina Sofía tot i que per raons diferents. Una raó artística i l'altra política convergents però en la tristesa. En la Gioconda del Prado la tristesa de l'abandó d'una peça que a hores d'ara s'ha valorat com a fonamental. El complexe de sentirme espanyol. En El Guernica la tristesa però més la vergonya que senten els republicans que van donar la seua vida per la llibertat i moren enmig d'aquest aiguamoll de cinisme, traició i hipocresia.
Tornem però a l'art. Aquesta expossició podría molt bé anomenar-s'hi Leonardo més enllà de la masculinitat, i aquest será el títol del meu estudi sobre la expo del Louvre. Leonardo entre dones i realitzant amb el màxim de femeneïtat ell mateix : La Gioconda & Maria, sta. Ana i el Nen.
Ara sí - Leonardo&El Louvre - tot un regal del mestre des del racó del món que el va acollir per morir. Des d'un bell racó del món atravessat pel Sena i els Camps Eliseos.
No me va asaber mal aquest petit desaire del mestre. Sóc bon alumne - per als bons professors,clar - .
A més a més aquest estiu se produirá la segona part necessària d'aquest estudi. I si no el concloc enguany, hi haurá una tercera. L'art es la meua vida. No hi ha presa.
Mentrestant, però, El Louvre m'ofereix un a ocasió única de contemplar La Gioconda - alhora que Google Art - ensems eixa Gioconda del Prado que va passar despercebuda abans de la restauració. La restauració va ser magistral.
Es tota una experiencia visual l'abans i el després. Sobre tot quand després de contemplar la Gioconda de Leonardo vaig tindre l'oportunitat de vore la del Prado. No la vaig vore. Com tampoc vaig vore El Guernica en el Reina Sofía tot i que per raons diferents. Una raó artística i l'altra política convergents però en la tristesa. En la Gioconda del Prado la tristesa de l'abandó d'una peça que a hores d'ara s'ha valorat com a fonamental. El complexe de sentirme espanyol. En El Guernica la tristesa però més la vergonya que senten els republicans que van donar la seua vida per la llibertat i moren enmig d'aquest aiguamoll de cinisme, traició i hipocresia.
Ara sí - Leonardo&El Louvre - tot un regal del mestre des del racó del món que el va acollir per morir. Des d'un bell racó del món atravessat pel Sena i els Camps Eliseos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada