La llibertat contaminada.

Ara resulta que el blog hi és el periodisme del futur.
Titelles en Segovia el 13 de maig.
Estrene l'OKI de El País, i una grip, - espere que no siga la porcina -, i una palla estraordinària amb VEO7,- quina moreneta! Semblava que me l'estaba follant jo! Quin plaer! Això sí que és Poesia Visual - no el que fa el Brossa- . S'ha de mirar de front la pantalla de plasma. M'he perdut el concert de Raimon i del Serrat. Se pregunta :“Si hagués naixcut dona”. Jo te vaig sentir a l'Homentatge a Machado a Rocafort. “(...) la noche había comenzado con la solemnidad machadiana de la añeja Cantares (...)”. El País, Comunidad Valenciana, P. 7. Allí on xxxxx me va descobrir que l'ànima és l'ànsia.
“Les coses són normals fins que alguna cosa les fa estraordinàries.” També val a l'inrevés.
Ompliré la cartilla per al set de vidre hermètic de san Ignacio de El País. M'estic fent una marujeta.
El suplement Domingo de John Carlin “El futuro de la prensa”: www.234next.com. Jeff Jarvis. Spencer Reiss, Monaco Media Forum.
“Vuelve la ley seca” El País, “vida&artes”, p. 38. Un botó de mostra. La violència y malas maneras dels after hours boys obliga a tancar alguns negocis, - entrada selectiva -, durant els matins del dissabte. La violència – fascista – guanya la guerra.
Benedicto XVI no s'aclara : la violència s'introdueix als germans de religió. La violència infecta la convivència familiar. La vida quotidiana. Tot està perjudicat per la violència. El fascisme. L'Estat estén ales totpoderoses per protegir i apoderar-s'en. La jugada és perfecta. El capital perd valor, - deflació -. La propietat, - allò objecte de valor al mercat -, s'ha d'estendre a l'àmbit familiar i privat. A la llibertat individual. l'Esglèsia diu que protegeix la família. Els mitjans entren a saco a la vida privada. Bons socis de l'Estat des de sempre. El texit social i econòmic es desfà. Això però no és problema. És com un guerra. La destroça serà enorme. Desprès però tot s'hi recuperará. Sense canvis. Això hi és el més important. La recuperació de la normalitat, - de la pau -, d'ací deu o quinze anys sense canvis.
Tot fòra de contexte resulta tragicòmic. I fals. No importa però. El públic ja no hi és capaç de discernir la veritat de la mentida. Oye Radio Clara y no pensarás como ella. Amiguito del alma. Els polítics també paguen.
Tot s'inunda de violència, - com una allau -. Violència de génere. Els bars no poden servir aquelles copes tranquiles, - l'obnubilat resopó -, de les 9 del dissabte-matí. De després de l'excès. “Recuerdo una brisa triste sobre los olivos” (Alma Ausente, Federico García Lorca).
Quina meravella! Poder posar el portàtil damunt les revistes amb les que m'acabe de masturbar novament. I no recordar allò que anava a escriure abans que se m'oblidara...Quina felicitat! Quin relax! Aquella mamada! La millor de ma vida. També estava amb grip al llit i vingué a veure'm la meua novieta d'aleshores. Tenia, - te -, l'ànima, - el cor, els llavis, la llengua, la gola -, d'infirmera! Hi ha coses, - moments - que s'hi recorden tota la vida. I per les que val la pena vivir. La felicitat no és però qüestió de moments. Hi és una actitut. Una aptitut per a viure. Els moments.
S'ha de tindre sempre a punt el llapis. Les millors pensament només estan fraccions de segon al nostre pobre cervell. Com el record dels somnis. Als pocs segons és difícil. Tot i això de vegades no és posible. Com ara. No sé si recordaré perqué vaig alçar-me del llit per a escriure. Rápidament. Abans que se m'oblidara. He oblidat. Massa important per caure a la xarxa de la mediocridat del pensament. Un moment místic. Irrecuperable. Imposible de pensar. Fuig. Fuig enllà com l'au que vola espantada per la presència humana. Entra al bosc. Fuig als níguls. L'au. Jo pose de nou els peus en terra. “Recuerdo una triste brisa sobre los olivos” (Alma Ausente, Federico García Lorca). Tant de bo per a mi si recordara...! Podria ser. Tinc els bronquis una mica afectats. Avui no surt. Aquest dissabte no he surtit. Dolor per Mavi Dolç. “Alma ausente” i “Estampeta” d'En Vicent Andrés Estellés. La puta! Jódete! S'han quedat a casa amb la grip. He tornat el video enrere. Tornar a fer, llegir, pensar, el que hi havia immediatament abans. I he pogut tirar del fil. He recordat. Havia d'escriure una introducció a Alma ausente. Una poesia taurina. Sonen les campanes. El dia de la Mare de Déu dels Desamparats. El meu públic no hi és especialment taurí. I he de fer didàctica per facilitar la comprensió de la meua performance. La femeneïtat roman a la corrida com a un dels darrers mites de la tauromaquia d'arrel mediterrània. La femeneïtat que representa el torero. Front al masclisme del bou. La gràcia, la finessa, l'elegància i la intel·ligència front a la força bruta que només cerca el roig. La sang. El mascle. Un mite viu. La representació del mite exigeix la sang i la mort. Del toro i del torero. Hi és una representació màgica. I única al món. No pot desaparèixer. L'allau de violència aplega també al món de l'espectacle i prdueix els seus efectes. L'efecte antiaurí hi és un exemple paradigmàtic : l'increment de la violència social dificulta la comprensió – desmitifica -, d'un mite sobre la violència. Perqué no s'hi veu més que violència des d'una òptica de violència. Val a dir, d'intolerància. Jo vaig deixant de saludar alguns veïns, - com la cosa més natural del món -. Els presentadros dels telediaris estan més seriosos/serioses. El piropo s'ha transformat en una groseria. Veure Missatge als antitaurins. T'equivoques Manuel Vicent, el torero no hi és “el oficio de sacrificar toros diestramente a navajazos” El País, diumenge, 10 de maig, p. 64. I tu ho saps. T'has de guanyar la vida però. “Nadie es perfecto” (“Con faldas y a la loco”). També t'equivoques en la resta. A qualsevol ofici pot haver-hi art si el que ho fa és un artista. I òbviament a la gastronomia.
Te diré més. Hi ha més artistes als oficis on sembla que no pot haver-hi art. Posiblement més que del que sembla. Les coses més importants de la vida no s'hi cerquen directament. El món de l'art esta plé d'enamorats de l'art que juguen a fer art. D'apassionats per l'art que compren i admiren. Tot el qual és molt lloable. D'artistes autèntics no hi ha tants. Ni molt menys. Molt menys del que sembla. I el mercat s'encarrega de destroçar-los. Fixa't en la desgràcia del Miquel Barceló. Veure “Les medalles a Benlliure pel que no va fer”. Ah! I no hay dos sin tres...